lunes, 1 de noviembre de 2010

Les aspes del Molino tornen a girar




El nostre estimat Molino portaba tancat massa temps. Des de que els "amics" russos el van comprar, aquest entranyable i emblemàtic local del Paral·lel es va anar apagant poc a poc fins quedar en un coma profund.

Com en tots aquests casos de coma, no se sap que pot passar amb el pacient. Pot acabar despertant o pot quedar atrapat en el seu somni per sempre més. El Molino semblava que no es volia despertar. El Paral·lel que havia il·luminat les nits de la ciutat de Barcelona amb tot l'esplendor dels grans teatres que el poblaven, s'estava quedant sense llums. El Broadway català estava minvant les seves dimensions a passes massa grans i només uns pocs valents, massa pocs, es resistiren a tancar els ulls i espurnejaven l'avinguda, el meu carrer.

Semblava que, amb el deixar de girar de les aspes del Molino, al Paral·lel li faltés embranzida i energia per continuar fent somiar al ciutadà; o potser es tracta del camí contrari, el Molino, veient que el meu carrer s'anava apagant, va decidir hivernar esperant temps millors.

Sigui com sigui, el Molino va començar a despertar. Primer tímidament, observant si l'avinguda ja s'havia aixecat, i, poc a poc, començant a obrir els braços amb força fins a acabar de desplegar les seves aspes amb orgull i valor. I aquestes aspes, que tant i tant hem anyorat els seus veins, s'han tornat a tenyir de vermell i han tornat a girar. Justament quan el Paral·lel torna a recuperar aquell esplendor perdut, encara que em temo que mai tornarà a ser el meu carrer, el Molino torna a obrir les portes.

Benvingut estimat Molino, t'hem trobat tant a faltar!!

Aquí podreu veure com el vam rebre:




Versión en castellano:

Nuestro querido Molino llevaba cerrado demasiado tiempo. Desde que los “amigos” rusos lo compraron, este entrañable y emblemático local del Paralelo se fue apagando poco a poco hasta quedar en coma profundo.

Como en todos estos casos de coma, no se sabe que puede pasar con el paciente. Puede acabar despertando o puede quedar atrapado en su sueño por siempre jamás. El Molino parecía no querer despertar. El Paralelo, que había iluminado las noches de la ciudad de Barcelona con todo el esplendor de los grandes teatros que lo poblaban, se estaba quedando sin luces. El Broadway catalán estaba disminuyendo sus dimensiones a pasos demasiado grandes y sólo unos pocos valientes, muy pocos, se resistieron a cerrar los ojos y chispeaban la avenida, mi calle.

Parecía que, al dejar de girar el Molino sus aspas, al Paralelo le faltase empuje y energía para continuar hacer soñar al ciudadano; o quizás se trataba del camino inverso, el Molino, viendo que mi calle se iba apagando, decidió hibernar esperando tiempos mejores.

Sea como fuere, el Molino empezó a despertar. Primero tímidamente, observando si la avenida ya se había levantado, y, poco a poco, comenzando a abrir los brazos con fuerza hasta acabar de desplegar sus aspas con orgullo y valor. Y estas aspas, que tanto y tanto hemos añorado sus vecinos, se han vuelto a teñir de rojo y han vuelto a girar. Justamente cuando el Paralelo vuelve a recuperar ese esplendor perdido, aunque mucho me temo que nunca volverá a ser mi calle, el Molino vuelve a abrir las puertas.

Bienvenido querido Molino, ¡¡Te hemos echado tanto de menos!!

Más arriba podréis ver como lo recibimos.

No hay comentarios: